La iaia @ Sala Apolo

Ahir La iaia tancaven la seva gira a la Sala Apolo de Barcelona. Tenia molt clar que hi era de ser. Del que m'agrada, el millor. De lo bueno, lo mejor, que en diuen. De música, La iaia; de locals, l'Apolo. Com si d'un còctel perfecte es tractés. Hi va haver ingredients per a tot. El meu vaixell va aconseguir un moment de silenci sepulcral a la sala, l'Apolo va emmutir. En canvi la coreografia que es va marcar L'ós va aconseguir que tots anéssim a una. El moment tendre de la nit, però, el va protagonitzar la iaia de l'Ernest Crusats (guitarra i veu), que es va convertir en la convidada de luxe. Jo també vull seguir anant a l'Apolo amb 85 anys. Jo també vull ser la iaia d'en Crusats. Caminar sense bastó, sense pressa per viure, fer un menjar deliciós.

PD: les fotografies són totes d'ahir, meves. El tècnic d'il·luminació era un autèntic crack. Des d'aquí la meva més sincera enhorabona, Costa (sóc incapaç de recordar el nom).

Not That Kind of Girl.

Llegeixo Not That Kind of Girl de Lena Dunham i el rellegeixo. Llegeixo i rellegeixo cada paràgraf. La ment se me'n va. Penso en allò que llegeixo. Fins ara no entenia que Lena Dunham fos la icona generacional, però ara ho veig clar. Així com els clàssics són capaços de romandre en el temps, Dunham aconsegueix que les noies d'aquesta generació, de la seva generació, de la meva generació, ens sentim identificades. Només nosaltres ens podem entendre, aconsegueix una mena de complicitat que va més enllà del idioma, el país o l'edat. Saps que t'entenc i saps que sé que t'entenc. Així funciona i per això funciona. Tot el que llegeixo és extrapolable a algun aspecte de la meva vida. Llegeixo, extrapolo i rellegeixo.

Björk

Avui el despertador ha sonat a les 8:30h, però he entrat a la dutxa a les 9:00h. A la biblioteca de la facultat s'hi està molt bé pel matí, i més si és un dissabte. 5h de biblioteca en les que només ha sonat Björk. Tota l'estona. El disc Post en bucle. Escoltant-la, he pensat en el James, un personatge curiós que a vegades és anglès, a vegades italià. Diu que depèn de la gana que tingui treu un passaport o en treu l'altre. Som amics des del dia en que vam descobrir que no està clar quin dels dos ha escoltat més a Björk. Aquell dia el James tenia ressaca i deia ser anglès.

Luna Miguel

Luna Miguel està enamorada. De la vida. De les lletres. Fa molts anys que llegeixo poesia -a l'escola ens hi van acostumar- i la Luna té aquell noséquè que captiva. És cosa de l'ànima. És dolça, però alhora misteriosa, lluitadora. Per a qui no li agradi la poesia també té repertori: val la pena no perdre's cap dels seus articles a Playground, ni cap de les seves intimitats al blog. No hi ha excusa. Luna Miguel enamora.

Font: Vogue.es