Apreta el play, en serio.

Buh.

A vegades em sorprenc a mi mateixa. I m'agrada. Em sorprenc quan resisteixo a les pitjors temptacions. Quan aparco bé el cotxe a la primera. Em sorprenc quan veig que he (sobre)viscut un any i mig sense tu. Quan no se'm cremen les torrades. Quan corro 1' més ràpid que el kilòmetre anterior. Em sorprenc quan miro enrere i em veig fa un parell d'anys. M'agrada que després de 20 anys coneixent-me, encara sigui capaç de sorprendre'm de tant en tant. Buh! Sorpresa.

Dia Mundial de la Ràdio

Celebro el Dia Mundial de la Ràdio amb els meus, fent ràdio. Celebro haver trobat el meu lloc. Celebro les ones, la paraula, els silencis i la música. Celebro conservar exercicis que el Jofre ens feia locutar, algunes falques. Celebro també que la ràdio m'hagi fet conèixer gent tan fantàstica com Albert Benet, Jofre Llombart, Jordi Basté, Sergi Camps, Cristina Vargas o Jordi Domènech. Celebro tenir les coses clares, saber què vull fer amb la meva vida. Celebro també la màgia. La comunicació. El periodisme. Celebro poder sentir que el dia d'avui em pertany una mica. Feliç Dia Mundial de la Ràdio.

La iaia @ Sala Apolo

Ahir La iaia tancaven la seva gira a la Sala Apolo de Barcelona. Tenia molt clar que hi era de ser. Del que m'agrada, el millor. De lo bueno, lo mejor, que en diuen. De música, La iaia; de locals, l'Apolo. Com si d'un còctel perfecte es tractés. Hi va haver ingredients per a tot. El meu vaixell va aconseguir un moment de silenci sepulcral a la sala, l'Apolo va emmutir. En canvi la coreografia que es va marcar L'ós va aconseguir que tots anéssim a una. El moment tendre de la nit, però, el va protagonitzar la iaia de l'Ernest Crusats (guitarra i veu), que es va convertir en la convidada de luxe. Jo també vull seguir anant a l'Apolo amb 85 anys. Jo també vull ser la iaia d'en Crusats. Caminar sense bastó, sense pressa per viure, fer un menjar deliciós.

PD: les fotografies són totes d'ahir, meves. El tècnic d'il·luminació era un autèntic crack. Des d'aquí la meva més sincera enhorabona, Costa (sóc incapaç de recordar el nom).

Caràcter

Després de 33 capítols i 125 creatius, Caràcter ha posat punt i final a la seva trajectòria. Tots els projectes neixen amb data de caducitat, i tot i que sap greu que acabi, Caràcter ha estat un gran programa. Em sento molt afortunada d'haver pogut sumar-me a l'equip aquests últims 3 mesos. A la productora B*WORLD s'hi couen moltes coses, Caràcter era el plat fort, però ara vénen nous projectes interessants que il·lusionen.

Durant els tres mesos que he estat col·laborant a Caràcter he après moltíssimes coses sobre el periodisme però també sobre el mapa de creatius que tenim al país. Aquesta és una selecció de les meves entrevistes preferides del Caràcter. Adoneu-vos que tendeixo al meu sector, al de les lletres i el storytelling, però si podeu, doneu-li una ullada a l'arxiu del programa, val la pena.

Aquí la meva selecció:

Isaac Marcet de PlayGround

Juanjo Sáez i Mario Eskenazi

Andrés Reymondes de Vice

Miki Esparbé

Luna Miguel

Apartamento Magazine

Laia Abril

Coke Bartrina

L'actuació de La iaia en directe a l'Arts Santa Mònica

Not That Kind of Girl.

Llegeixo Not That Kind of Girl de Lena Dunham i el rellegeixo. Llegeixo i rellegeixo cada paràgraf. La ment se me'n va. Penso en allò que llegeixo. Fins ara no entenia que Lena Dunham fos la icona generacional, però ara ho veig clar. Així com els clàssics són capaços de romandre en el temps, Dunham aconsegueix que les noies d'aquesta generació, de la seva generació, de la meva generació, ens sentim identificades. Només nosaltres ens podem entendre, aconsegueix una mena de complicitat que va més enllà del idioma, el país o l'edat. Saps que t'entenc i saps que sé que t'entenc. Així funciona i per això funciona. Tot el que llegeixo és extrapolable a algun aspecte de la meva vida. Llegeixo, extrapolo i rellegeixo.

L'humor només hauria de matar de riure.